Moltes empreses només reaccionen comptablement quan arriba una sentència. El problema és que, en alguns casos, l’impacte ja s’hauria d’haver reflectit abans. No totes les obligacions apareixen amb factura, però això no vol dir que no existeixin des del punt de vista comptable.
Des del punt de vista comptable, no tota demanda obliga a dotar una provisió, però tampoc totes poden ignorar-se fins al final. La norma és clara: quan existeix una obligació present, derivada de fets passats, i és probable que l’empresa hagi de fer front a una sortida de recursos, el risc ja no és només possible i s’ha de reflectir en la comptabilitat.
Això és especialment rellevant en conflictes laborals: acomiadaments impugnats, reclamacions de quantitat, diferències salarials o indemnitzacions discutides.
Què diu la pràctica comptable (i l’experiència)
A la pràctica, sovint es cometen un d’aquests dos errors:
- No dotar mai provisions, «per si de cas guanyem».
- Dotar sempre el 100 %, encara que el risc sigui remot.
Cap dels extrems és correcte. La clau és valorar l’escenari més raonable, recolzant-se en informes jurídics, antecedents i experiència real. La comptabilitat no exigeix endevinar el futur, però sí reconèixer allò que ja és previsible.
Exemple
Una empresa acomiada una persona treballadora al setembre de 2025 per causes objectives. L’acomiadament és impugnat i l’assessor laboral considera probable que sigui declarat improcedent.
Estimació raonable:
- Indemnització addicional probable: 18.000 €
- La sentència no arribarà fins ben entrat el 2026.
L’empresa tanca l’exercici el 31 de desembre de 2025.
Aquí ja existeix:
- un fet passat (l’acomiadament),
- una obligació probable,
- i una estimació fiable.
S’ha de dotar provisió el 2025, encara que no s’hagi pagat res encara.
En el tancament de l’exercici 2025:
| Deure | Haver |
| 678 Dotació a provisions 18.000 | |
| a 141 Provisió per a altres responsabilitats 18.000 |
Aquesta despesa impacta en el compte de resultats de 2025, reflectint el risc real assumit per l’empresa en aquest exercici.
- Atenció. No és una despesa fiscalment deduïble automàticament. Comptabilitat i fiscalitat no sempre coincideixen. El suport documental és clau.
Què passa quan arriba la sentència
a) Si finalment es confirma l’import estimat
El 2026, en pagar la indemnització:
| Deure | Haver |
| 141 Provisió per a altres responsabilitats 18.000 | |
| a 572 Bancs 18.000 |
Sense impacte addicional en resultats.
b) Si l’import final és inferior (per exemple, 15.000 €)
Pagament:
| Deure | Haver |
| 141 Provisió per a altres responsabilitats 15.000 | |
| a 572 Bancs 15.000 |
Reversió de l’excés:
| Deure | Haver |
| 141 Provisió per a altres responsabilitats 3.000 | |
| a 795 Excés de provisions 3.000 |
c) Si l’import final és superior
S’utilitza la provisió i es reconeix l’excés com a despesa de l’exercici en què es paga.
- Atenció. Les provisions no s’«obliden»: s’ajusten. L’excés s’ha de revertir, no deixar-lo allà. L’error sovint es detecta en auditoria.
Encara que comptablement la provisió sigui correcta, no sempre és fiscalment deduïble en l’Impost sobre Societats en el moment de la seva dotació. En molts casos, la deducció es produeix quan la despesa és ferma i exigible.
Això obliga a:
- portar ben controlades les diferències temporàries,
- i documentar el criteri aplicat.
Els riscos laborals no comencen quan arriba la sentència, sinó quan el conflicte ja és probable. La comptabilitat ha de reflectir aquesta realitat, encara que sigui incòmoda.
Dotar una provisió a temps no és ser pessimista, és ser fidel a la imatge real de l’empresa. I, ben feta, evita ensurts posteriors i explicacions difícils quan ja no hi ha marge.
