La Direcció General de Tributs ha tornat a recordar-ho: en matèria fiscal, no es tracta de quant uses un bé, sinó de si podries usar-lo. El cotxe d’empresa no descansa. Encara que estigui aparcat i tu dormint, continua generant una renda en espècie.
Com ja hem informat en altres ocasions, un dels temes que més maldecaps causa en les revisions fiscals és la valoració de les retribucions en espècie, especialment quan es tracta de vehicles que una empresa posa a la disposició del seu personal. I és natural: la línia entre el professional i el personal no sempre és nítida, i la interpretació que fa l’Administració Tributària pot xocar amb la percepció que té el treballador de què és just o raonable.
El criteri reiterat per la Direcció General de Tributs (DGT) i confirmat per l’Audiència Nacional és inequívoc: no és necessari que el treballador faci un ús privat efectiu del cotxe perquè s’entengui que existeix una retribució en espècie. N’hi ha prou que tingui la possibilitat real d’usar-lo fora de l’horari laboral, encara que no ho faci.
Responsable comercial que utilitza un vehicle d’empresa per a complir les seves funcions
Recentment, la DGT en la seva consulta vinculant V0228-25 analitza la situació d’un responsable comercial que usa un vehicle d’empresa per a complir les seves funcions. Es tracta d’un professional amb una agenda exigent que, fins i tot els caps de setmana, ha de desplaçar-se per motius laborals. L’empresa, partint d’una lògica aritmètica, li imputa com a renda en espècie el 80% del valor del vehicle, basant-se en el fet que durant aquest percentatge del temps anual -excloses unes 1.700 hores laborals segons conveni- té el cotxe a la seva disposició.
El treballador, no obstant això, discrepa. Al·lega que el vehicle es destina exclusivament a usos laborals, que ell mateix té cotxes particulars per a la seva vida personal i que resulta poc raonable considerar com a renda en espècie el temps en què ni tan sols està despert.
Quina és la posició jurídica?
La clau la trobem en els articles 42.1 i 43.1 de la Llei de l’IRPF. Aquests preceptes estableixen que es considera renda en espècie l’ús gratuït de béns per a fins particulars, i que aquesta renda s’ha de valorar -en el cas de vehicles- per un percentatge del valor de mercat o del cost d’adquisició (20% anual en termes generals, amb possibles reduccions si es tracta de cotxes energèticament eficients).
El rellevant no és quants quilòmetres es fan, ni si el vehicle s’utilitza els caps de setmana o no. El que importa, des de l’òptica tributària, és que el treballador tingui accés lliure a l’ús del vehicle fora de la seva jornada, encara que en la pràctica mai l’agafi.
Llavors és igual tot?
No exactament. L’existència d’altres vehicles particulars, el caràcter del lloc, les limitacions imposades per l’empresa a l’ús del vehicle o fins i tot la seva localització fora del domicili del treballador poden ser factors a tenir en compte. Però cap d’ells, per si sol, elimina la possibilitat que existeixi una retribució en espècie.
La DGT ho deixa clar: no s’accepten sistemes de càlcul basats en el nombre d’hores d’ús, en descomptes per hores de son ni en estimacions del quilometratge. La valoració s’ha de fer atesa la possibilitat d’ús privat, i no al seu exercici efectiu.
I si el 80% no reflecteix la realitat?
En aquest cas, correspon a l’empresa justificar que aquest percentatge no és adequat, demostrant que la disponibilitat real per a fins personals és inferior. La càrrega de la prova, com en tantes altres qüestions fiscals, pot acabar recaient en el contribuent. I si hi ha discrepàncies, serà l’Administració qui tingui l’última paraula.
En definitiva, tenir un cotxe d’empresa no és només un benefici, també pot tenir implicacions fiscals rellevants. Encara que no l’usis en la teva vida personal, si pots fer-ho, ja estàs generant una renda en espècie. En aquest punt, el criteri està consolidat i reiterat per l’Administració i els tribunals: el determinant és la possibilitat d’ús privat, no el seu exercici real.
En cas de dubte, convé analitzar cas per cas, documentar les restriccions d’ús imposades per l’empresa, i valorar amb criteri tècnic i jurídic el percentatge que realment correspon imputar com a renda en espècie. Perquè, com ja sabem, en fiscalitat, la forma pot ser tan important com el fons.
Es poden posar en contacte amb aquest despatx professional per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquesta qüestió.
